dimarts, 6 d’octubre del 2009

This is the end

Ja fa temps que no actualitzo i de fet considero ja que el meu blog ha traspassat. Com que no vull que la darrera imatge del blog sigui la d'un personatge infame com és el president de cert equip de futbol madrileny, us deixo una foto de cada viatge que he fet en els últims deu anys.

1-Inishmore (Illes d'Aran, Irlanda, agost 2008)
















2- Arches National Park (Utah, EEUU, agost 2007)
















3-Catedral de Köln (Alemanya, gener 2009)





















4-Idehan Murzuq (Líbia, novembre 2005)
















5-Angkor Wat (Cambodja, agost 2004)
















6-Badia de Ha Long (Vietnam, agost 2004)
















7-Luang Prabang (Laos, agost 2004)
















8-Sossusvlei (Namíbia, agost 2002), la foto està treta d'internet ja que tinc les fotos en diapositiva, ay els temps heroics de les diapositives.














9-Piràmide de Saqqara (Egipte, agost 1999), pel que veig algunes diapos les tinc escanejades.















10-El Tresor (Petra, Jordània, agost 1999)





















Alapues, con Dios!

Salut!

dimecres, 1 de juliol del 2009

Monseñor Florentino Pérez


I'm back (Florentino & me)

No puc estar-me de parlar de Monseñor Florentino Pérez. Ahir, abduït pel silló de casa i incapaç d'aixecar-me pel pes de la làmina de calor que ens ofega, em vaig empassar la presentació de Ricardo Izecson Dos Santos Leite alias Kaká o el que és el mateix, la missa multitudinària que va oficiar Monseñor Florentino Pérez.

La imatge de mig Bernabéu ple d'entusiastes amb un escenari al mig em va fer pensar en una missa que oficiava antigament el showman, perdó, Papa Joan Pau II. Però no, es presentava el nou messies de la fe merengue, Kaká. Al prendre la paraula el president Pérez vaig tornar a confondre la presentació amb una missa, té un to molt semblant a la d'un capellà dient missa: ...queridos hermanos (madridistas) estamos aquí en el templo del señor (Bernabéu) para oficiar la santa missa (presentación) en honor del hijo de Dios (Kaká)...

El més fort però va ser que ho van emetre al mig de les notícies de la Sexta, cop d'estat a Hondures, cap problema, 153 morts en un altre accident aeri, mala sort, explota un tren ple de gas a Itàlia i mata 15 persones, más se perdió en Cuba, que Condolezza Rice sopa en privat amb Gadaffi, allà ells, la notícia ahir per la Sexta era el segon adveniment de Crist ahir al Bernabéu, en fi. No sé que deuria pensar la presentadora Mamen Mendizábal (nota masclista-realista: perquè estan TAN bones les presentadores de la Sexta?) quan intentava retransmetre la missa al Bernabéu... porque pagan bien estos de la Sexta que sinó me vuelvo a la SER...

Salut

PD: No crec que sigui el moment adequat per exposar la meva teoria quan el cadàver de Michael Jackson està encara calent, però ho faré. Fa temps vaig sentir dir a no sé qui que Michael i Janet Jackson eren la mateixa persona però fa unes setmanes ma mare em va dir, després de la surrealista visita de Gadaffi a Itàlia, que sospitava que Gadaffi i Michael Jackson o eren la mateixa persona o compartien el mateix cirurgià plàstic. No sé què pensar.

dilluns, 8 de juny del 2009

Globalització i nirvana


Després de gairebé tres setmanes en el nirvana culé i en estat de shock per la tercera Copa d'Europa (ni Champions ni hòsties, Copa d'Europa), encara no m'ho crec, vista ara la final va ser plàcida exceptuant els primers deu minuts i tinc la sensació que va ser com guanyar el Gamper però a Roma. Qui ens ho hauria de dir l'any 1991 que al 2009 tindríem tres Copes d'Europa?

Ahir aprofitant el bon dia que feia i lliure de ressaca vaig agafar la bici i me'n vaig anar a la Ciutadella a tombar-me sota el MEU arbre. Allí vaig ser testimoni de la globalització galopant que ens rodeja. Al costat meu van instal·lar-se dues parelles amb els seus respectius fills, elles d'aquí (o almenys parlaven un castellà sense accent), un dels pares argentí (o amb accent argentí, que també podria ser uruguaià) i l'altre pare yankee. Doncs bé, es van posar a jugar a pilota i els dos nens i el pare argentí, com és lògic, xutaven la pilota mentre que el pare yankee l'agafava amb la mà i repetia una frase, "Pass the flank" o alguna cosa així, abans de tirar-li la pilota al seu fill. Ay aquests yankees que s'entesten en jugar a esports complicadíssims i no han descobert encara el senzill encant del futbol!!!

De les eleccions d'ahir només comentar una dada preocupant, a Barcelona ciutat la Falange Española de las JONS ha triplicat gairebé el seu resultat del 2004, passant de 103 a 274 vots. Oh my god!

Aprofitant l'avinentesa deixo un parell de vídeos de Nirvana, Heart shaped box i Come as you are.

Salut!

dissabte, 23 de maig del 2009

Tonight, I had a dream


Aquesta nit, no sé si perquè he dormit en un llit que no és el meu, he tingut un somni premonitori, o això espero i desitjo.

He somniat amb la final de dimecres.

Primer marquem nosaltres, no recordo golejador.

Al cap de cinc minuts empata de falta directa el maniquí de les orgies, Cristiano R7. També recordo que al xutar, Valdés està d'esquenes a la falta i li colen.

Pròrroga sense gols.

Penals.

Valdés para un penal.

Eto'o xuta l'últim i ...

Goooooool, gunyem 5-4 als penals!!!

CAMPIONS!!!!

Com he dit abans espero que sigui remonitori però preferiria que no hi hagués prórroga ni penals. Acabaria amb mi.

Salut

Pic: Resultat de posar "sueño premonitorio" al google imágenes. És la primera que surt.

dimarts, 19 de maig del 2009

Sense final


Avui descans de "furgo", tot i que no vull deixar de recordar que avui fa 17 anys de Wembley!!! Glups, 17 anys del gol de Koeman!!!

No hi ha res més decepcionant que començar a llegir-te un llibre, que li tenies moltes ganes, i no poder-lo acabar o deixar-lo a la meitat perquè et sembla una totxana de nassos. Jo no tinc manies en deixar un llibre a mitges, si no t'agrada o t'avorreix, a una altra cosa, que en el temps que t'acabes un llibrot que trobes insufrible podries estar llegint-ne dos que sí que t'agradin.

Entre els llibres que no he pogut acabar hi ha "El amor en lo tiempos del cólera" de García Márquez, "Drácula" de Bram Stoker, "La trilogía de Nueva York" de Paul Auster i "El corazón de las tinieblas" de Joseph Conrad (a la foto).

Del primer m'havien advertit que hi havia un fragment on sortia un lloro que a molta gent l'havia fet claudicar. Jo el vaig superar sense adonar-me'n però una mica més endavant vaig dir prou. Massa "tropical" pel meu gust: empalagós i enganxós. I a més a més una mica cursi i molt pesat!

El de Bram Stoker me'l vaig començar després de veure la peli del Coppola. El vaig abandonar a menys de cent pàgines del final fart de tanta carta de tal personatge a tal altre i de tant diari del Dr. Fulano i de Minailamarequelavaparir! Tinc l'esperança que el llibre acabi diferent de la peli i que Dràcula els liquidi a tots incloses la seva correspondència i els seus pesats diaris!

Del de Paul Auster dir que té el récord de precocitat en l'abandó, no vaig passar de la pàgina trenta o quaranta. El llibre comença bé però el protagonista "en un momento dado" es troba amb un personatge que es diu Paul Auster!!! Si ets un narcisista omple't la casa de miralls i no et facis sortir a les teves pròpies novel·les. Sembla que entre els moderns escriptors d'avui en dia està de moda. A la foguera els moderns!! Tot i això crec que li hauria de donar una altra oportunitat amb un altre llibre on no surti ell. Alguna suggerència?

Però el que més ràbia em fa no haver acabat és el de Conrad, amb les ganes que li tenia!! Les ganes m'havien vingut després de llegir un llibre de Javier Reverte (molt recomanables els seus llibres de viatges), "Vagabundo en África" si no recordo malament, on remunta el riu Congo, com el protagonista d' "El corazón de las tinieblas", i no para de fer alusions al llibre en qüestió. Doncs bé, tot i ser curtet i estar considerada una de les millors novel·les del segle XX a mi em va avorrir fins a extrems insospitats, quina manera de caure'm de le mans! Quina pallissa amb el Marlowe i el Kurz!

En fi, avui tocava entrada pedant i llarga!. Estupendu.

Salut

PD: Ara em ve al cap que sí que me'l vaig acabar, el de Conrad, si no recordo malament al segon intent i fent esforços titànics. També he de dir que al meu pare també li va semblar un rollo de nassos. De tal palo tal astilla? Potser.

dijous, 14 de maig del 2009

Martini amb llimona


Doncs sí, ahir van caure un parell de martinisambllimona per celebrar la victòria culé. No vam ni esperar a que acabés el partit i al minut vint-i-cinc ja teníem plens els gots amb el brevatge en qüestió. Per sort meva el Toni no tenia whisky (me n'arribo a fotre dos i avui no m'aixeco ni amb grua) i només li quedava vodka (odio el vodka), ron (el ron amb cola, per mi, té gust a coca-cola passada, ecs!) i martini. Després d'expressar les meves reserves envers el martini, producte d'un pedal del divuit a base de martini sol fa cosa d'un parell de lustres, vaig accedir. I he de dir que em van sentar prou bé.

Després d'aquesta introducció alcohòlica, anem "al turrón" com dirien a "Humor amarillo".

Final senzilleta on les hi hagi, després de veure les alineacions i intercanviar esemeeses amb Don Hostiamor vam arribar a la conclusió que guanyàvem de tres o més gols. Tot i començar amb la torrija, després del golàs de Touré (i les butifarres) va ser un passeig militar, semblava el Gamper o un partit de pretemporada amb un equip de tercera. En resum, decepcionant Athletic, que sí que van donar patades però jo m'esperava una carnisseria pitjor, actitud modèlica de les aficions (cosa que a TV3 van tenir l'amabilitat de recordar-nos-ho cada tres minuts) i la primera copa al sac.

Després del partit vam poder "gaudir" de l'especial de Tv3 des de la plaça Catalunya, el qualificaria de caspós i inenarrable: actuació d'una tal Roser, amb tres mamarratxos secundant-li els moviments pèlvics, el """periodista""" Lluís Canut animant el cotarro i botant, "Boig per tu" en versió culé (el pobre Carles Sabater deu estar removent-se a la seva tomba), la gent cantant l'estúpida cançó "Copa, lliga i Champions" del Crackòvia (hi ha algú més que li sembli lamentable aquest programa?), només faltava el Jordi LP!!! En fi, de vergonya aliena i "pamearynoechargota".

Salut



dimarts, 12 de maig del 2009

Pálida criminal violeta de marzo


Feia bastants anys que no llegia novel·la negra. Si no recordo malament em vaig llegir "El halcón maltés" i "Cosecha roja" fa tranquil·lament uns deu anys o més i com que em van deixar un pèl fred no hi he tornat.

Ara però, potser a causa del fenomen Larsson, hi he tornat i amb ganes. Vaig començar l'any amb "Violetas de marzo" (primera part de la Trilogia Berlin noir) de Philip Kerr on s'expliquen les aventures i desventures de Bernie Gunther, antic policia ficat a investigador privat (una mica típic), en l'Alemanya nazi d'abans de la II Guerra Mundial (això ja no ho és tant), on desfilen tota mena de personatges, des de pederastes i yonquis fins a "insignes" personatges com Himmler o Göring, vaja, el millor de cada casa, fent una descripció brutal del Berlín nazi. El millor de tot és que el llibre és curt, intens i l'ambientació magnífica. Després va caure la segona part de la la trilogia en qüestió, "Pálido criminal".

Ahir em vaig pillar i començar "Shutter island" de Dennis Lehane, on dos agents de l'FBI van a investigar la desaparició d'una interna a la presó-psiquiàtric de l'illa. Bona pinta té. Pel que m'he assabentat Martin Scorsese prepara una peli del llibre amb Leonardo DiCaprio. A veure si d'una vegada torna l'Scorsese de "Taxi driver" o "Casino" i enterra definitivament el de "Gangs of New York" o "El aviador".

Moraleja: la novel·la negra, curta i d'ambientació atípica.

He dicho.

Salut

dijous, 7 de maig del 2009

Todo el mundo hablará de vosotros cuando hayáis muerto


Estic afònic, molt afònic. El crit d'ahir amb el gol d'Iniesta va ser històric.

Tinc les dues cames plenes de cops suposo que al celebrar el gol, sinó no hi ha explicació. En la voràgine de la celebració recordo una cadira a terra i suposo que la vaig copejar vàries vegades. Tinc un cop al genoll i un altre a uns cinc centímetres més avall a la cama dreta. A l'esquerra dos bonys a la part inferior de la tíbia gairebé al turmell. Si no recordo malament crec que vaig tocar lleugerament amb el cap el sostre del bar on estava (tampoc era molt alt), arriba a ser deu centímetres més baix i em desnuco.

A banda de l'èpica del partit en si, la visió per part meva del partit també ho va ser. Assegut en una taula en un racó a uns deu metres de la tele, amb el cambrer i la gent amunt i avall sense parar, amb el cony de tele que de tant en tant perdia el senyal durant uns segons crec que em vaig perdre la meitat del partit, això sí, el gol el vaig veure o sinó pregunteu-li a les meves cordes vocals. A la banda positiva, hi havia una rossa estupenda que ens va amenitzar la vetllada i l'entrepà de llom amb formatge estava espectacular.

Tothom parlarà d'Iniesta avui però si hem passat ha estat en un alt porcentatge gràcies a Valdés, li treu dos xuts a Drogba, alias "Fucking Disgrace", al partit d'anada i ahir uns altres dos, amb el genoll a una falta i amb el peu dret en un mà a mà a la segona part. I després el xiulen a can Barça!!! Mana collons!!

Salut

PD: Li van fer el control d'alcoholèmia i de drogues a Drogba al final del partit?

dilluns, 4 de maig del 2009

Estimats néts


Quan algun dia tingui néts (si és que en tinc, de moment vaig per mal camí) els hi podré explicar que el dia 2 de maig de 2009 vaig veure com el Barça li fotia sis gols al Madrid al Bernabéu.

I on ho vas veure? -em preguntaran.
A una cerveseria al carrer Rosselló entre Enric Granados i Aribau que es deia "L'Abadia". Assegut en uns bancs de fusta incomodíssims però que al final del partit era com si estigués assegut en un silló ergonòmic, al costat del Toni (que quan anàvem 1 a 3 em va dir envalentonat, avui acabem 2 a 6, ho juro) i bevent coca-cola (la ressaca és el que té).

I qui va marcar?
Primer va marcar el Madrid, l'argentí Higuaín, però abans de la mitja part ja havíem remuntat, Henry, Puyol (rematant de cap amb tota la seva ànima) i Messi. A la segona part va tornar a marcar el Madrid, Sergio Ramos, però després ja no va haver-hi ni color ni pietat, Henry i Messi un altre cop i finalment Piqué.

I qui va jugar?
Víctor Valdés a la porteria, als laterals Abidal i Dani Alves, centrals Piqué i Puyol, al centre del camp Iniesta, Xavi i Touré i a la davantera Messi, Henry i Eto'o. La recordaré fins que em mori.

I el porter del Madrid era molt dolent?
No, dels millors que he vist mai, tan bo que feia molta ràbia, Iker Casillas.

I què és la ressaca?
Bé, això ja us ho explicaré quan sigueu més grans...

Salut

divendres, 1 de maig del 2009

Odio la Fina Four


Odio el format de la Final Four amb totes les meves forces. L'odi que sento és molt profund, profundíssim.

Com diria Bernardo Schuster "no hase falta desir nada más".

Salut

Foto: Audie Norris amb uns quants quilos de més.

PD: Espero que demà tinguem més sort amb el Mandril.

dijous, 30 d’abril del 2009

Humorístic festival

Fa uns dies vaig descobrir una web on pengen fotos i vídeos humorístics, heus ací una mostra del seu art (així veieu el nivell intelectual de les webs que visito i per extensió del meu nivell intelectual)

El meu clítoris



















Anatomia comparada


















Sogra i muller de camí a l'escorxador?????



















The Other

















Biomarxa estiu 1996























Efectivament, Darth Vader es va redimir

















Salut i compte amb els virus, porcins o no.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Treballs manuals i frontón


Ahir per la tarda, pres dels nervis prepartit, em vaig dedicar als treballs manuals domèstics. Vaig començar amb varis catxarros que tenia acumulats a la cuina i al veure que l'aigua no acabava de sortir correctament de l'aixeta la vaig desmuntar, només la peça de l'extrem, i va sortir terra com si hagués anat a la platja! Vaig omplir un got amb tres dits d'aigua i un raig de vinagre i allà que tinc les peces macerant-se i descalcificant-se. Mano de santo. Ni Viakal ni històries. Vinagre! Aprofitant l'avinentesa vaig fer el mateix amb l'aixeta del lavabo. Quan acabi d'escriure aniré a muntar de nou les aixetes.

Tot seguit, amb les mans enfundades amb guants de plàstic, em vaig enfrontar al vàter. De tant brillant i net que està que fins i tot la... la... (no se m'acut cap adjectiu) Carla Bruni hi podria sopar!!

Del partit poca cosa, uns donaven guitzes/coces (és que "patada" en català no existeix), els altres ho intentaven i un de negre que pul·lulava pel camp crec que encara borratxo de la sangria que es va fotre per dinar. Haurem de continuar picant pedra, aquest cop a Londres.

Salut

dilluns, 27 d’abril del 2009

L'Apocalipsi: un o l'altre o els dos.


Pel que sembla l'Apoclipsi i la fi del món s'apropen. O potser no.

Detecto dos apocalipsis, el mundial i el culé.

El mundial sembla que serà causat per la grip porcina. Ara sembla que la fi del món serà culpa dels porcs mexicans enlloc dels pollastres asiàtics. Seria molt trist que la humanitat fos liquidada per culpa d'uns tristos porcs. No som res.

El culé passaria per una derrota dissabte davant del Madrid (Raúl, retira't i deixa de donar la tabarra) tot i que encara ens quedaria un marge d'un punt. En la meva modesta opinió crec que dissabte Guardiola es va equivocar al reservar pel Chelsea (que donin pel sac a la Champions) a Márquez, Touré i Henry. Perdre la lliga seria catstròfic. Hem de guanyar la lliga pel civil, pel criminal o pel celestial (és a dir amb ajuda divina). Tranquil·litat i un desfibril·lador a prop.

Salut

PD: Aclariment, quan dic porcs mexicans em refereixo als porcs (Sus scrofa domestica) i no als Homo sapiens sapiens que habiten Mèxic.

dijous, 23 d’abril del 2009

Em toco, I touch myself


Em toco, metafòricament parlant, amb el joc del Barça.

Em toco molt, sobretot ahir, amb els gols d'Iniesta i Xavi.

Em toco moltíssim amb les tres assistències i el partidàs d'Iniesta.

Em toco amb el treball defensiu de TOT l'equip.

Em toco amb el 27è gol d'Eto'o.

Em toco veient que ahir Messi no va ni jugar, si hagués jugat, 7 a 0?

Em toco i trec pit al veure que el meu pronòstic abans del partit de 3 a 0 cap amunt s'ha acomplert.

Em toco veient com equips fets i drets com el Sevilla (3er a la lliga) semblen de segona divisió quan el Barça els hi passa per sobre.

Em toco i me'n ric alhora del villarato i el "campeón por decreto".

Em toco pensant que si hagués jugat ahir amb el Barça no hagués desentonat (potser perquè al minut dos estaria demanant el canvi).

Em toco.

Pic: Nebulosa de la Roseta. A mi em recorda una rosa, potser d'aquí el nom. Bon Sant Jordi a tothom. Jo si puc no sortiré de casa, odio les aglomeracions.

Crònica rosa: Ahir a les 5:02am va néixer a l'Hospital General de Catalunya el meu segon nebot, Martí, 4kg 400g, 51cm. La mare i el fill estan perfectament.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Bona collita


Avui collita cinèfila de les darreres setmanes:

Låt den rätte komma in (2008) o Let the right one in:
Peli sueca de vampirs. Estupenda. Excel·lent (i gèlida) fotografia i interpretacions dels dos nens de nota. Gran sorpresa.
Per oblidar: un pèl llarga, li sobren vint minuts i una de les subtrames.
Per recordar: l'escena de la piscina.

Zodiac (2008):
La millor peli, per mi, del trampós David Fincher. L'ambientació anys 70 és superba, els actors, i en surten uns quants, estan magnífics. Tot i ser llarga aguanta la tensió tota l'estona. A comparar el modus operandi del psicòpata de
Seven (també de don Fincher), metòdic i perfecte, amb la de l'assassí de Zodiac, un destraler de nassos, tot i que no s'ha sabut mai qui va ser.
Per oblidar: que surti molt poc Chloë Sevigny
Per recordar: Chloë Sevigny i que passi a San Francisco.

The visitor (2007):
Petita i molt agradable pel·lícula. Al prota li tinc un altar a casa meva. Vaig passar una gran tarda de dissabte.
Per oblidar: història una mica típica.
Per recordar: la serena presència de Hiam Abbass i la darrera escena.
Curiositat: en una escena s'asseuen en un bar a fer un cafè i darrera seu hi ha un cartell de l'exposició universal de 1888 a Barcelona, comorl??? M'hi fixo i el bar es diu Ametller!! Busco i trobo: Cafe Ametller, 35 Christopher Street, New York.

Quantum of solace (2008):
Segona entrega del nou James Bond. A mi em continua agradant molt aquest nou 007, va per feina, reparteix i liquida sense contemplacions, es despentina i rep molt, pateix per amor, busca venjança, vaja, a les antípodes del lamentable Pierce Brosnan. Tot i això un pèl inferior a
Casino Royale.
Per oblidar: les caòtiques escenes d'acció, no m'enterava de res!!! El dolent, molt fluixet.
Per recordar: Judi Dench, quin tros de dona i actriu. Olga Kurylenko, quin tros de dona i.... quin tros de dona, actriu ja és una altra cosa.
Curiositat: surt Fernando Guillén Cuervo fent de militar corrupte. Un paperet, però podrà dir als seus néts que va sortir a una peli de Bond, James Bond.

Iron man (2008):
Peli crispetera. Distreta, bé Robert Downey, malament Gwyneth Paltrow (passa per allà i diu algunes frases), desaprofitat Jeff Bridges i correctes efectes. Per passar una bona estona.



Into the wild (2008):
Només dir que tinc la motxilla feta, les targetes de crèdit tallades, els meus estalvis donats a beneficiència i ja vaig camí del Pedraforca a viure de la natura. Em va encantar. Tot i durar dues hores i mitja va passar volant. M'agradaria tenir els nassos de Chris McCandless. Magnífic treball actoral, estupenda com sempre Catherine Keener però qui menja apart i té un lloc a l'olimp al costat de Zeus és Hal Holbrook. Té un paper de quinze minuts però és per emmarcar-lo, quin actoràs. Descobreixo que el van nominar als oscars (com a millor secundari) el mateix any que li van donar l'oscar a la perruca de Javier Bardem, cada cop li tinc més mania a No es país para viejos.
Per oblidar: no se m'acut res.
Per recordar: Kristen Stewart, quina monada de nena. A seguir-li la pista (quan sigui major d'edat).
Ah, el llibre molt recomanable també, de Jon Krakauer.

Hellboy II: The golden army (2008):
Digníssima segona part. Digníssima peli de superherois, tot i que no el qualificaria de superheroi. Es nota i molt la mà de Guillermo del Toro, més que res per la galeria de bitxus de tot tipus, forma i mida. Crec que una adaptació de Hellboy només la podia fer ell. M'agrada aquest Hellboy, bebedor de cervesa i amant dels gats.
Per oblidar: sobredosi de bitxus.
Per recordar: l'anglès de Cambridge de Doug Jones (Abe Sapiens, el col·lega-peix de Hellboy).

Salut

Pics: A dalt la nena vampir, Lina Leandersson. A baix Kristen Stewart i Emile Hirsch (el prota d'
Into the wild).

divendres, 3 d’abril del 2009

Lisèrgic Anson


Fa un parell de dies el blogger Sobrevalorado em recomanava que llegís la crítica del darrer disc dels U2, i els comentaris que va generar (efectivament, "lo despellejaron"), al blog Sexo, drogas y Rock&Blog. Vaig riure força, sobretot dels comentaris.

Però gràcies a aquest blog vaig descobrir i disfrutar d'un dels millors articles que he llegit mai. Si us dic que el va escriure Luis María Anson, ay!! Si us dic que és del diari "El Mundo", ay!! Si us dic que el tal Anson va ser director durant força temps de l'"ABC" més cavernícola, ay!! Però si us dic que l'article en qüestió va sobre el darrer concert de The Killers a Madrid, ja us picarà la curiositat. No?

Aquí l'afusello directament, LLEGIU-LO!!!

"ESTABA TODO Madrid, desde Aznar, el político, a Guti, el futbolista; desde Hugo Silva, el televisivo aspirante a actor, a Mónica Cruz, la actriz excelente; desde pepepijos de vario pelaje a destacados progres caviar socialistas; desde señores antiguos de corbata hasta adolescentes ombligueras, lolitas de vaqueros ceñidos como la piel, jovencitas minifalderas, «al aire el muslo bello y flojo el cinturón». La juventud era una llamarada encendida en el Palacio de los Deportes. Los nuevos ídolos -Dave Keuning, Ronnie Vannucci, Mark Stoerner y, sobre todo, Brandon Flowers- se trajeron la luz de California, de la vieja California hispana, desplegaron una gran bandera española y gimieron a un ritmo enloquecido, mientras las espectadoras sobre los hombros de sus parejas se entregaban al orgasmo de la música eterna de la negritud. Durante horas, ellas y ellos danzaban el pop con frenesí en la noche serena con llama que consume y no da pena. No lo sabían, pero la caballería, como en el verso de San Juan, a vista de las aguas descendía. Y Aminadab, cabreado, no aparecía por ninguna parte.

Me acordé de hace cuarenta años, más de cuarenta años, cuando escuché por vez primera a los Rolling Stones en Londres. Kennedy caía asesinado por Oswald sobre el regazo de Jacqueline a la que cubrió de rosas rojas. Juan XXIII moría dulcemente sobre la paz en la tierra. Rolf Hochhuth escandalizaba con El Vicario.Bartok estrenaba El castillo del duque Barba Azul. Igor Stravinski, al que entrevisté en Madrid, El diluvio universal, Franco fusiló a Grimau, riéndose del Papa que pidió su indulto. Claro que para el dictador español, Pablo VI era un rojo que hacía de Papa.A Mandela le condenaban a cadena perpetua. Le Corbusier escalaba las puertas del cielo y Mao ponía en marcha la Revolución Cultural.Yo vivía días de amor y rosas, luna de miel en la guerra de Vietnam, y luego largo exilio en Hong Kong por el pecado de haber escrito un artículo, La Monarquía de todos, que encrespó al dictador.

Their Satanic Majesties Request eran el rayo que no cesa y se enfrentaron a los Beatles. Rollin' Stones Blues fue la canción de Muddy Waters que inspiró el nombre de los balas perdidas.Se impuso el machismo electrizante de los Stones, el rock'n' roll de grueso calibre, al fondo el blues, lejos aún los sonidos brit pop, con Mick Jagger descoyuntado, Keith Richard entre guitarras, todavía Chuck Berry en su aliento, y un Brian Jones que se estremecía con la psicodelia y terminaría muerto en su piscina. Volaban ya los pájaros de Hitchcock. Martin Luther King luchaba contra el racismo. Leíamos Rayuela. La muerte de Nehru ensombrecía a la india y Ngo Dinh Diem, al que entrevisté en Saigón en junio del 63, caía asesinado unos meses más tarde y abría la guerra de Vietnam.

Y ahora, cuatro largas décadas después, los Killers, que están desbancando a U2, prorrogan el fenómeno social de los Stones y los Beatles. Hot Fuss, Sam's Town, Sawdust y Day and Age son los álbumes del fulgor que no cesa. Por eso el mundo madrileño in se instaló en pleno en el Palacio de los Deportes. Un bosque de manos alzadas acompañaron las canciones de los Killers y se hicieron paroxismo al final cuando el grupo rugió con Read my mind, con When you were young. La juventud electrizada lo desbordó todo mientras los señores antiguos, los carrozas disfrazados de chaqueta, e incluso de corbata, los muy cutres, contemplábamos atónitos el esplendor del incendio."

El primer que em va passar pel cap després de llegir-lo és que aquest venerable periodista i membre de la Real Academia Española s'havia pres un tripi.

No se m'acudeix cap altre qualificatiu a aquest article que el de LISÈRGIC.

Mein Gott, Luis María, deixa l'LSD!!!

Salut i bon cap de setmana!!

Pic: Luis Maria, a l'esquerra, tirant-li els trastos a l'ex-primera dama i dona amb l'estómac més reforçat de la història dels estómacs reforçats.

dijous, 2 d’abril del 2009

Barcelona, la millor botiga del món


Llegeixo fa uns quants dissabtes una entrevista a l'escriptor francès Mathias Enard, que viu a Barcelona des de l'any 2000, i a una de les preguntes respon:

Preguntador, p , pregunta: En esa Europa, Barcelona recibe un bofetón: una ciudad falsa, "como una vieja puta con peluca morada".

Contestador, c, contesta: El turismo la ha convertido en una caricatura de sí misma; se trata de ser más Barcelona que ella misma, con más diseño, más glamour... Y eso le pasa porque se ha convertido en un producto que, como tal, debe venderse; el último ejemplo es la plaza dedicada a Vázquez Montalbán en el Raval, con un hotel de lujo en medio. Eso ocurre por la pérdida de la memoria, signo de los tiempos.

No puc estar-hi més d'acord. A la nostra Barcelona l'han convertit en un producte, una marca, la millor botiga del món! Som la ciutat més fashion d'Europa, tothom diu meravelles, tothom hi vol venir, i els que hi vivim, què diem? Prou de monocultiu pijo-alternatiu-bornístic. La primera víctima fou el barri del Born, després la taca es va estendre al Barri Gòtic i ara van a pel Raval.

No estic dient que no s'hagin de dignificar els barris més degradats, sinó que no es passi d'un extrem a un altre, de no poder entrar a segons quins llocs sense escolta policial a que ara tampoc hi entris per por a que et cobrin tres euros per una cervesa. Sembla com si no existís el terme mig.

Per exemple el que em va posar fa un temps un persona que vivia de tota la vida al Born, al bar on anava a prendre el cafe o una cervesa ja no hi podia anar ja que l'havien reformat com a fashion-bar-bornístic i els preus eren prohibitius (de fet et regalaven la creu on et clavaven a l'hora de pagar, se la lleva puesta o se la envuelvo?).

No sé de qui serà culpa, del turisme desaforat i les companyies aèries de baix cost, dels ineptes dels alcaldes que hem tingut i seguim tenint (tot i que dubto que canviant d'alcalde la cosa millori), dels Jocs Olímpics del 92 o de Madrid (com que sempre té la culpa de tot, doncs ho poso).

dimarts, 31 de març del 2009

Demoliciones De España


Fa anys que segueixo a Ramón de España (o Ramón de La Resta de l'Estat, com dirien a TV3) a través dels seus articles en els diferents diaris on ha escrit. Fa anys i panys tenia una columna a El País, crec que només en l'edició catalana, titulada "Días extraños" i també de tant en tant entrevistava a alguna persona relacionada amb el món de la cultura. En una d'aquestes entrevistes explicava Gay Mercader, crec, capitost de la promotora Dr. Music, sinó recordo malament, que Bono, tant amant de la croada contra la pobresa, s'embutxacava el 96% de la recaptació i que a ells, la promotora, els deixava tiessos. Va ser a partir d'aleshores que vaig començar a fixar-me en el comportament del suposat-cantant-de-les-ulleres-de-colors.

Ara Ramón de España escriu una columna a El Periódico cada dilluns i ahir carregava contundentment contra el-hidalgo-de-los-pobres, aquí. Quina alegria em vaig emportar!!! No estic sol!!!

He decidit però que ja no tornaré a parlar ni de Bono ni d'U2 ja que em temo que la meva obsessió comença a ser patològica i no vull acabar al psiquiatra.

Salut

Pic: Ramón de España demolint a Bono. Daaale Ramón!!!

Deixo el vídeo de Muchachada Nui, Celeeeeeeebritiiiiis ahivá que chorrazo dedicat a Bono, que bo!! L'he vist mil vegades i cada cop ric més!

L'últim cop, ho juro.

No m'ho crec ni jo.

Però ho intentaré.

Ho prometo.

Prometo.

No prometo res.

Res.

diumenge, 29 de març del 2009

A horse! a horse! my kingdom for a horse!



CATESBY:
Rescue, my Lord of Norfolk, rescue, rescue! The king enacts more wonders than a man, Daring an opposite to every danger: His horse is slain, and all on foot he fights, Seeking for Richmond in the throat of death. Rescue, fair lord, or else the day is lost!

KING RICHARD III:
A horse! a horse! my kingdom for a horse!

CATESBY:
Withdraw, my lord; I'll help you to a horse.

William Shakespeare, Richard III

L'altre dia, entre les parades de Verdaguer i Hospital de Sant Pau, anant cap a la Nau Ivanow (al costat més o menys de Fort Apache) a veure Ricard II li vaig preguntar a na B. si en aquesta obra sortia la frase que dóna títol a l'entrada d'avui. No m'ho va saber dir.

Doncs bé, avui he fet una cerca a San Google i ja ho he trobat, és de Ricard III. Ja podré dormir tranquil.

No puc estar-me d'explicar una anècdota. Quan Kenneth Branagh va estrenar Henry V als EEUU, explicava l'home que se li havien apropat vàries persones a preguntar-li on podien trobar les altres quatre parts de Henry V, que al seu videoclub no les havien trobat!!! Sí home, sí, Henry I The Beginning, Henry II Reloaded, Henry III Revolutions i Henry IV Returns!!! Me l'imagino a casa seva plorant del riure encara o plorant directament, per no parlar de Shakespeare que es deu estar removent a la seva tomba o intentant sortir d'ella, a lo Kill Bill II, per anar als USA i carregar-se a algun d'aquests americans incultes.

Salut

Pic: El cavall Barbaro, guanyador del Derby de Kentucky de 2006 per sis cossos i mig, muntat pel jockey peruà Edgar Prado. Foto de Dave Black.

dijous, 26 de març del 2009

Integrals i història


Aniré per parts com les integrals.

L'home de la foto, Tsumotu Yamaguchi (tindrà algun parentiu amb la senyoreta Yamaguchi de la mítica sèrie de dibuixos animats "El Doctor Slump"???), 93 anys el contemplen, va sobreviure, segons certifica el govern japonès, a les dues bombes atòmiques llençades sobre Hiroshima i Nagasaki. El dia 6 d'agost de 1945 es trobava a Hiroshima en viatge de negocis quan li va caure a sobre la primera bomba. Tres dies després va tornar a casa seva, a Nagasaki, quan van llençar la segona. No sé què pensar, si és l'home més gafe del món o el que ha tingut més sort. Em decanto per la segona.

Ahir en 54 minuts es van vendre les 90.000 entrades (1667 per minut) pel concert de juny dels U2. Diuen que és un rècord de rapidesa de venda d'entrades. A mi el que em sembla de rècord és que U2, que fa vint anys que s'arrosseguen, venguin encara alguna entrada o pitjor encara, que venguin algun disc!!! Bono jubila't.

In another order of things, ahir vaig estar de cangur del meu nebot, crec que no és humà i té incorporada una pila atòmica que li dóna energia il·limitada. No me siento las piernas!

Salut

Nota pedàntico-històrica: "Little Boy" és el nom amb que van batejar la primera de les bombes atòmiques que va explotar a Hiroshima el 6 d'agost de 1945. La segona es deia "Fat Man" i va explotar sobre Nagasaki el 9 d'agost de 1945.

Ambdues bombes van ser llançades des de dos bombarders B-29, el d'Hiroshima es deia "Enola Gay" (...las violentas alas, de un pájaro sangriento, cubrieron la mañana para siempre, nuestras entrañas son de muerte...) i el de Nagasaki "Bockscar". El comandant de l'"Enola Gay" aquell dia, el coronel Paul Warfield (sí, sí, Warfield, estic flipant) Tibbets Jr., anys després va declarar que si es donessin les mateixes circumstàncies ho tornaria a fer. En canvi, el seu copilot aquell dia, el capità Robert A. Lewis, va deixar escrit en l'informe oficial la frase: "My God, what have we done!". Com a curiositat dir que el tinent Jacob Beser, especialista de radar, va volar en els dos avions.

A Hiroshima van morir 140.000 persones i 80.000 a Nagasaki, sense comptar les que van morir després per causa de la radiació, cremades etc...

El 31 de març de 2008 el govern japonès va certificar que encara vivien 243.692 supervivents dels dos bombardeigs que en japonès reben el nom d'hibakusha.

Tota aquesta informació ha estat extreta de la wikipedia, visca la wikipedia! My kingdom for the wikipedia!

dimarts, 24 de març del 2009

Istoria de Hespaña


Feia dies que notava una commoció en el continu espai-temps, un nou forat negre creat?, una explosió de raigs Gamma?, raigs-C brillant en la foscor prop de la porta de Tannhäuser?.

Feia dies que també percebia una pertorbació a la Força.

Feia dies que dormia malament.

Avui he sabut el perquè.

Després de batre el rècord del món en la distància casameva-FNAC-casameva, amb els peus en carn viva (de l'emoció m'he oblidat de posar-me sabates), amb el cor a punt de dir prou i els músculs trinxats, tinc a les meves mans* el llibre "Historia de España: de los primeros pobladores a los Reyes Católicos", dels dos grans historiadors i fars de la comunicació i el periodisme imparcial, Fedeguico Jiménez Losantos i Césag Vidal.

M'he assabentat també que durant la seva presentació va actuar de madrina la gran humorista Esperanza Aguirre y Gil de Biedma (càspita, com el gran poeta!!!).

I també he vist un vídeo de la presentació a Libertad Digital Televisión (sí, sí, quan un té molt temps lliure sovint cau en la temptació de la pornografia a internet...). Durant aquesta, J-Lo (no Jennifer López sinó Jiménez Losantos) aprofitant l'avinentesa carregava contra ZP (qué raro, Michael nunca toma dos cafés fuera de casa), la LOGSE i la LOU i per descomptat treia el tema de l'11-M. Tot seguit La Lideresa convidava als immigrants (no tenen prou pena ja) a comprar aquest "llibre", a qui va especialment recomanat (si em llegeix algú que no sigui d'aquí, NO HO FEU).

Que la Conferència Episcopal ens agafi confessats!

Salut

PD: Espero amb fruïció la segona part "Historia de España: de los Reyes Católicos a Rompespañas Zapatrilero". Uf, que em toco....

* No us penseu que me l'he comprat, és una manera de parlar, abans em gasto els 21 leuros que val en comprar-me l'As o el Marca 21 dies seguits.

dilluns, 23 de març del 2009

Spelling Bee


Ahir per la nit vaig veure un interessant documental a BTV titulat "Spellbound". I de què anava? Doncs del concurs nacional de lletrejar paraules dels EEUU, guerdon: gi-yu-i-aar-di-i-ou-en. Una frikada de primera divisió. Com diria l'Obèlix: estan bojos aquests americans!

Tot i la frikada el documental estava prou bé, de fet el vaig enganxar començat i no vaig poder deixar de veure'l fins al final, va acabar a les 12:30, i el que és pitjor, vaig patir com un condemnant amb els nens que seguia el documental quan els hi tocava lletrejar paraules impossibles. Aiquedesufrí!!! Ei-ai-quiu-yu-i-di-i-es-yu-ef-ar-ai.

El millor però del documental eren els pares de les criatures, hi havia de tot, però la majoria estaven entregadíssims a la causa dels seus fills, entrenant-los com si fossin atletes d'elit (n'hi havia que es passaven fins a 8 hores dient-los paraules!!!) i renunciant a tot tipus de vida social. Això sí, quan el seus nens anaven sent eliminats reaccionaven bé, com a mínim davant la càmera, i no es veia cap escena desagradable tipus "you are a fu***ng loser". El que no sé és què passava quan arribaven a casa, potser els lligaven a un potro medieval de tortura i els tenien a pa i aigua dos mesos!

El documental també aprofitava per fer un petit estudi sociològic seguint a vuit nens de diferent extracció social, des de la típica nena d'una barriada txunga de Washington DC, un nen d'un poble perdut de Missouri, una nena de pares mexicans que havien entrat il·legalment als USA feia vint anys, fins a un nen de pares indis fets a sí mateixos de molta pasta d'un poblet pijo de Califòrnia.

Al final guanyava una de les nenes que seguia el documental, Nupur Lala, de Florida, i guanyava amb la paraula logorrhea: el-ou-gi-ou-aar-aar-heich-i-ei. Vaja tela!!!

Aquí deixo la pàgina web del concurs i no puc estar-me de deixar algunes de les paraules amb les quals diferents nens/nenes van guanyar el concurs: serrefine, ursprache, appoggiatura, autochthonous, pococurante, prospicience etc, etc...

A la foto Evan O'Dorney, campió del 2007 amb el palabro "serrefine", que són uns petits fòrceps que s'usen per subjectar artèries. Sí, sí, Obèlix, tens tota la raó, estan bojos aquests americans.

Salut, essa-a-ela-u-te!!

dimarts, 17 de març del 2009

Paco Jones


Uf, ahir vaig veure "Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal", uf, uf, i uf.


Qui no l'hagi vist que no continuï llegint. Ja ho diu el refrany: quien avisa, Dios le ayuda.


No sabria com qualificar-la, lamentable?, patètica?, "caduca y trasnochada"?, oblidable?, indigna?, paupèrrima?, innecessària? o potser, i aquest és l'adjectiu més dur que utilitzaré, avorrida? Tots aquests adjectius crec que valen.

D'entrada l'argument és lamentable i més trillat que un dominó de bar de poble. Que si els extraterrestres tenen connexió amb les més grans civilitzacions de l'antiguitat dóna per algun programa de l'Iker Jiménez o del lamentable JJ Benítez, té un passi, però per una pel·lícula d'Indiana Jones és d'una falta d'originalitat imperdonable.

Els dolents, en aquest cas russos, són de tebeo (estúpids i carn de canó) i no s'aguanten per enlloc. Quina llàstima veure una bona actriu com Cate Blanchett disfressada amb una perruca negra horripilant i posant accent rus al seu anglès de Cambridge (no podrien haver triat una actriu russa?). Per no parlar de l'espasa que maneja com si fos un torero!!!

A Harrison Ford no me l'he cregut gens com a intrèpid caçador de tresors (arqueòleg?, no em feu riure!!! I a sobre dóna classes d'arqueologia a la universitat!!!). Potser perquè ha passat molt de temps des de la tercera entrega i l'he vist en moltes pelis o potser perquè està vell i el seu personatge ja no és creïble. Pel que fa a la resta d'actors, John Hurt, un altre bon actor anglès, es passa mitja peli fent de boig i queda totalment desaprofitat. La que fa de Marion, no recordo el nom, passa per allà, condueix intrèpidament un cotxe i ja no té cap química amb Harrison Ford. Una llàstima. I Shia LeBeouf? Té un bon tupé (qui el pillés), condueix, com sa mare a la peli, intrèpidament, una moto, i protagonitza amb Cate Blanchett la millor escena de la pinícula, la persecució a la selva i el duel d'espases.

Tampoc no està mal els dos homenatges que fan (potser n'hi ha més), un a Marlon Brando, quan apareix per primer cop Shia LeBeouf en moto, i un altre a Tarzan també protagonitzat pel senyor LeBeouf, que molt em temo, si el pessetero senyor Lucas no té escrúpols, serà el substitut d'Indiana Jones en properes entregues.

En resum, tot molt pobre i previsible, i el pitjor de tot, AVORRIDA.

No me'n puc estar de fer un comentari masclista i rebaixar el nivell de l'entrada, tranquil·les noies que al final es casen! XD XD

I'm sorry.

Ah, missatge pel senyor George Lucas, si té algun hobby, macramé, tocar la guitarra, cultivar bonsais o estudiar idiomes, si li plau, dediqui's a ells i no torni a posar les seves mans sobre una altra pel·lícula. Moltes gràcies.


dimecres, 11 de març del 2009

Su Excelencia don Andrés Iniesta Luján


Ni Eto'o (pren-te un valium, rei), ni Mess, ni Henry (jajajajaja, pren una mica de ferro i xuta més fort), INIESTA!!!

Va ser tornar ell a la titularitat dissabte passat i vam tornar a arrasar al rival (en joc i en ocasions però no en gols). Com es nota quan juga (que ens ho diguin sinó a la final de Saint Dennis, qui se'n recorda ja de Van Bommel?), no només perquè és un gran jugador sinó perquè allibera a Xavi, i un equip amb Xavi i Iniesta a la sala de màquines no pot jugar malament mai, que l'hi (toma pronom feble!!) diguin sinó a la seleçao espanyola!

Ja tenia raó Guardiola quan va dir fa uns quants anys que aquell noi els jubilaria, a ell i a Xavi. Va pel camí.

Salut

PD: Que tonto sembla el Villar, però que llargs té els tentacles... juas juas juas.

dimecres, 4 de març del 2009

Verda Irlanda (VIII): Belfast (V)


Avui continuaré amb una història de cementiris, exactament amb la del cementiri de Milltown. De fet és la continuació d'una sèrie d'entrades que vaig dedicar a les meves darreres vacances a Irlanda al meu ja difunt fotolog (I, II, III, IV, V, VI i VII, si les voleu llegir bé, i sinó també, però us perdreu la polèmica que van crear les dedicades a Belfast, una petita polèmica però polèmica al cap i a la fi).

De fet no és la història del cementiri sinó d'una part ja que allà hi està enterrat des de soldats de la I i II Guerra Mundial, irlandesos que van lluitar amb la República a la Guerra Civil ("No pasarán") fins a insignes membres de l'IRA passant per gent normal.

Després de patejar-nos tot Falls Road vam arribar finalment al Milltown Cemetery. I perquè? Doncs perquè des de que tenia 13 anys (ho acabo de descobrir ara) estava obsessionat (la paraula potser és un mica forta) amb unes imatges que havia vist per la TV on es veia un individu disparant i tirant granades a una multitud en un cementiri quan enterraven a tres persones. M'estic adelantant als esdeveniments, anem al principi.

El 6 de març de 1988 a Gibraltar un escamot del SAS (Special Air Service, les forces especials de l'exèrcit britànic) van abatre/executar/liquidar a tres membres de l'IRA (Daniel McCann, Séan Savage i Mairéad Farrell). He posat executar/liquidar perquè després es va saber que a dos d'ells els van rematar quan estaven a terra ferits i que no anaven armats. També cal dir que aquests tres individus tenien preparats 64 kilos d'explosius per atemptar a Gibraltar contra la banda de música de l'exèrcit britànic.

El 16 de març anaven a ser enterrats al cementiri de Milltown quan un individu, Michael Stone, unionista pro-britànic, va irrompre a trets al funeral matant tres persones i ferint-ne seixanta més. Quan es va quedar sense munició va sortir per potes però la turba el va enganxar i el van fotre a un maleter d'un cotxe per portar-lo a l'IRA i liquidar-lo. Per sort seva, la policia de l'Ulster va interceptar el cotxe, el van detenir i més tard jutjar i condemnar a cadena perètua.

Però la cosa no acaba aquí. Durant el funeral d'un dels morts al cementiri de Milltown (Kevin Brady, també membre de l'IRA), dos caporals de l'exèrcit britànic (
David Howes i Derek Wood), per error, van ficar-se al mig del funeral i van ser linxats i rematats d'un tret.

Ja per acabar explicar que Michael Stone va ser amnistiat el 2000 pels acords de pau de Divendres Sant però que actualment torna a estar a la garjola condemnat a 16 anys de presó per intentar assassinar a Gerry Adams i Martin McGuinness, membres del Sinn Féin i que governen en coalició amb els Unionistes, enemics mortals uns anys enrera. Ironies de la història.

Uf, prou morts, demà una entrada més lleugera i frívola.

Per acabar dir que els cementiris irlandesos són fantàstics, comparats amb els nostres, cadascú a la seva parcel·la, gespa verda i sol (molt de tant en tant). Quan em mori que m'enterrin a un cementiri irlandès XD XD!!!

Salut


Foto: Milltown Cemetery. Feta per un servidor.

dimarts, 3 de març del 2009

El perquè de tot plegat

Avui procedeixo a la inauguració del meu humil blog.

Jo: A ver Majestad, proceda a inaugurar mi blog si fuere tan amable.

Rei: Mecánico, mecánico, donde están las tijeras para cortar la cinta??!!!????!!!!

Jo: Ay, Majestad, usted siempre tan campechano!! Aquí las tiene, que con los dientes no quedaría muy borbónico, perdón, católico.

Rei: Doy por inaugurado este humilde y campechano blog.

Jo: Muchas gracias Majestad por hacerme este honor. Póngame a los pies de Su S
eñora.

Ja el tenim inaugurat. Eeeeeeesto, perdón Majestad, esta puerta es la del servicio de señoras, la de la salida está al fondo a la derecha.

Rei: Jo, jo, jo, a veces mi campechanitud me pierde.

En fi, coses de la reialesa.

Perquè mu
rzq-arakao? Murzuq (مرزق en àrab) és un mar d'arena situat al sud de Líbia (ليبيا e àrab) que vaig visitar el novembre de 2005 i és un lloc meravellós. Arakao és el nom que rep el cràter d'un volcà apagat que es troba a Níger a les portes del Teneré i pel que he vist també és un lloc meravellós. El cràter fa deu kilòmetres de diàmetre i s'obre, per la part oriental, al Teneré que s'hi introdueix i forma unes dunes espectaculars. És un futur objectiu de viatge.

Per
què "The world is a vampire"? És la primera frase de la cançó "Bullet with butterfly wings" dels Smashing Pumpkins. Com que m'agrada, doncs a titular el blog!

Perquè "No temo res. No espero res. Sóc lliure"? És l'epitafi que hi ha a la tomba de l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, autor de "Zorba el griego". No he llegit res d'ell però la frase en qüestió la trobo genial.

I la foto del Goku? Doncs perquè sí, mítics dibuixos animats de joventut.

Salut!