Humorístic festival

Fa uns dies vaig descobrir una web on pengen fotos i vídeos humorístics, heus ací una mostra del seu art (així veieu el nivell intelectual de les webs que visito i per extensió del meu nivell intelectual)

El meu clítoris



















Anatomia comparada


















Sogra i muller de camí a l'escorxador?????



















The Other

















Biomarxa estiu 1996























Efectivament, Darth Vader es va redimir

















Salut i compte amb els virus, porcins o no.

Treballs manuals i frontón

Ahir per la tarda, pres dels nervis prepartit, em vaig dedicar als treballs manuals domèstics. Vaig començar amb varis catxarros que tenia acumulats a la cuina i al veure que l'aigua no acabava de sortir correctament de l'aixeta la vaig desmuntar, només la peça de l'extrem, i va sortir terra com si hagués anat a la platja! Vaig omplir un got amb tres dits d'aigua i un raig de vinagre i allà que tinc les peces macerant-se i descalcificant-se. Mano de santo. Ni Viakal ni històries. Vinagre! Aprofitant l'avinentesa vaig fer el mateix amb l'aixeta del lavabo. Quan acabi d'escriure aniré a muntar de nou les aixetes.

Tot seguit, amb les mans enfundades amb guants de plàstic, em vaig enfrontar al vàter. De tant brillant i net que està que fins i tot la... la... (no se m'acut cap adjectiu) Carla Bruni hi podria sopar!!

Del partit poca cosa, uns donaven guitzes/coces (és que "patada" en català no existeix), els altres ho intentaven i un de negre que pul·lulava pel camp crec que encara borratxo de la sangria que es va fotre per dinar. Haurem de continuar picant pedra, aquest cop a Londres.

Salut

L'Apocalipsi: un o l'altre o els dos.

Pel que sembla l'Apoclipsi i la fi del món s'apropen. O potser no.

Detecto dos apocalipsis, el mundial i el culé.

El mundial sembla que serà causat per la grip porcina. Ara sembla que la fi del món serà culpa dels porcs mexicans enlloc dels pollastres asiàtics. Seria molt trist que la humanitat fos liquidada per culpa d'uns tristos porcs. No som res.

El culé passaria per una derrota dissabte davant del Madrid (Raúl, retira't i deixa de donar la tabarra) tot i que encara ens quedaria un marge d'un punt. En la meva modesta opinió crec que dissabte Guardiola es va equivocar al reservar pel Chelsea (que donin pel sac a la Champions) a Márquez, Touré i Henry. Perdre la lliga seria catstròfic. Hem de guanyar la lliga pel civil, pel criminal o pel celestial (és a dir amb ajuda divina). Tranquil·litat i un desfibril·lador a prop.

Salut

PD: Aclariment, quan dic porcs mexicans em refereixo als porcs (Sus scrofa domestica) i no als Homo sapiens sapiens que habiten Mèxic.

Em toco, I touch myself

Em toco, metafòricament parlant, amb el joc del Barça.

Em toco molt, sobretot ahir, amb els gols d'Iniesta i Xavi.

Em toco moltíssim amb les tres assistències i el partidàs d'Iniesta.

Em toco amb el treball defensiu de TOT l'equip.

Em toco amb el 27è gol d'Eto'o.

Em toco veient que ahir Messi no va ni jugar, si hagués jugat, 7 a 0?

Em toco i trec pit al veure que el meu pronòstic abans del partit de 3 a 0 cap amunt s'ha acomplert.

Em toco veient com equips fets i drets com el Sevilla (3er a la lliga) semblen de segona divisió quan el Barça els hi passa per sobre.

Em toco i me'n ric alhora del villarato i el "campeón por decreto".

Em toco pensant que si hagués jugat ahir amb el Barça no hagués desentonat (potser perquè al minut dos estaria demanant el canvi).

Em toco.

Pic: Nebulosa de la Roseta. A mi em recorda una rosa, potser d'aquí el nom. Bon Sant Jordi a tothom. Jo si puc no sortiré de casa, odio les aglomeracions.

Crònica rosa: Ahir a les 5:02am va néixer a l'Hospital General de Catalunya el meu segon nebot, Martí, 4kg 400g, 51cm. La mare i el fill estan perfectament.

Bona collita

Avui collita cinèfila de les darreres setmanes:

Låt den rätte komma in (2008) o Let the right one in:
Peli sueca de vampirs. Estupenda. Excel·lent (i gèlida) fotografia i interpretacions dels dos nens de nota. Gran sorpresa.
Per oblidar: un pèl llarga, li sobren vint minuts i una de les subtrames.
Per recordar: l'escena de la piscina.

Zodiac (2008):
La millor peli, per mi, del trampós David Fincher. L'ambientació anys 70 és superba, els actors, i en surten uns quants, estan magnífics. Tot i ser llarga aguanta la tensió tota l'estona. A comparar el modus operandi del psicòpata de Seven (també de don Fincher), metòdic i perfecte, amb la de l'assassí de Zodiac, un destraler de nassos, tot i que no s'ha sabut mai qui va ser.
Per oblidar: que surti molt poc Chloë Sevigny
Per recordar: Chloë Sevigny i que passi a San Francisco.

The visitor (2007):
Petita i molt agradable pel·lícula. Al prota li tinc un altar a casa meva. Vaig passar una gran tarda de dissabte.
Per oblidar: història una mica típica.
Per recordar: la serena presència de Hiam Abbass i la darrera escena.
Curiositat: en una escena s'asseuen en un bar a fer un cafè i darrera seu hi ha un cartell de l'exposició universal de 1888 a Barcelona, comorl??? M'hi fixo i el bar es diu Ametller!! Busco i trobo: Cafe Ametller, 35 Christopher Street, New York.

Quantum of solace (2008):
Segona entrega del nou James Bond. A mi em continua agradant molt aquest nou 007, va per feina, reparteix i liquida sense contemplacions, es despentina i rep molt, pateix per amor, busca venjança, vaja, a les antípodes del lamentable Pierce Brosnan. Tot i això un pèl inferior a Casino Royale.
Per oblidar: les caòtiques escenes d'acció, no m'enterava de res!!! El dolent, molt fluixet.
Per recordar: Judi Dench, quin tros de dona i actriu. Olga Kurylenko, quin tros de dona i.... quin tros de dona, actriu ja és una altra cosa.
Curiositat: surt Fernando Guillén Cuervo fent de militar corrupte. Un paperet, però podrà dir als seus néts que va sortir a una peli de Bond, James Bond.

Iron man (2008):
Peli crispetera. Distreta, bé Robert Downey, malament Gwyneth Paltrow (passa per allà i diu algunes frases), desaprofitat Jeff Bridges i correctes efectes. Per passar una bona estona.

Into the wild (2008):
Només dir que tinc la motxilla feta, les targetes de crèdit tallades, els meus estalvis donats a beneficiència i ja vaig camí del Pedraforca a viure de la natura. Em va encantar. Tot i durar dues hores i mitja va passar volant. M'agradaria tenir els nassos de Chris McCandless. Magnífic treball actoral, estupenda com sempre Catherine Keener però qui menja apart i té un lloc a l'olimp al costat de Zeus és Hal Holbrook. Té un paper de quinze minuts però és per emmarcar-lo, quin actoràs. Descobreixo que el van nominar als oscars (com a millor secundari) el mateix any que li van donar l'oscar a la perruca de Javier Bardem, cada cop li tinc més mania a No es país para viejos.
Per oblidar: no se m'acut res.
Per recordar: Kristen Stewart, quina monada de nena. A seguir-li la pista (quan sigui major d'edat).
Ah, el llibre molt recomanable també, de Jon Krakauer.

Hellboy II: The golden army (2008):
Digníssima segona part. Digníssima peli de superherois, tot i que no el qualificaria de superheroi. Es nota i molt la mà de Guillermo del Toro, més que res per la galeria de bitxus de tot tipus, forma i mida. Crec que una adaptació de Hellboy només la podia fer ell. M'agrada aquest Hellboy, bebedor de cervesa i amant dels gats.
Per oblidar: sobredosi de bitxus.
Per recordar: l'anglès de Cambridge de Doug Jones (Abe Sapiens, el col·lega-peix de Hellboy).

Salut

Pics: A dalt la nena vampir, Lina Leandersson. A baix Kristen Stewart i Emile Hirsch (el prota d'Into the wild).

Lisèrgic Anson

Fa un parell de dies el blogger Sobrevalorado em recomanava que llegís la crítica del darrer disc dels U2, i els comentaris que va generar (efectivament, "lo despellejaron"), al blog Sexo, drogas y Rock&Blog. Vaig riure força, sobretot dels comentaris.

Però gràcies a aquest blog vaig descobrir i disfrutar d'un dels millors articles que he llegit mai. Si us dic que el va escriure Luis María Anson, ay!! Si us dic que és del diari "El Mundo", ay!! Si us dic que el tal Anson va ser director durant força temps de l'"ABC" més cavernícola, ay!! Però si us dic que l'article en qüestió va sobre el darrer concert de The Killers a Madrid, ja us picarà la curiositat. No?

Aquí l'afusello directament, LLEGIU-LO!!!

"ESTABA TODO Madrid, desde Aznar, el político, a Guti, el futbolista; desde Hugo Silva, el televisivo aspirante a actor, a Mónica Cruz, la actriz excelente; desde pepepijos de vario pelaje a destacados progres caviar socialistas; desde señores antiguos de corbata hasta adolescentes ombligueras, lolitas de vaqueros ceñidos como la piel, jovencitas minifalderas, «al aire el muslo bello y flojo el cinturón». La juventud era una llamarada encendida en el Palacio de los Deportes. Los nuevos ídolos -Dave Keuning, Ronnie Vannucci, Mark Stoerner y, sobre todo, Brandon Flowers- se trajeron la luz de California, de la vieja California hispana, desplegaron una gran bandera española y gimieron a un ritmo enloquecido, mientras las espectadoras sobre los hombros de sus parejas se entregaban al orgasmo de la música eterna de la negritud. Durante horas, ellas y ellos danzaban el pop con frenesí en la noche serena con llama que consume y no da pena. No lo sabían, pero la caballería, como en el verso de San Juan, a vista de las aguas descendía. Y Aminadab, cabreado, no aparecía por ninguna parte.

Me acordé de hace cuarenta años, más de cuarenta años, cuando escuché por vez primera a los Rolling Stones en Londres. Kennedy caía asesinado por Oswald sobre el regazo de Jacqueline a la que cubrió de rosas rojas. Juan XXIII moría dulcemente sobre la paz en la tierra. Rolf Hochhuth escandalizaba con El Vicario.Bartok estrenaba El castillo del duque Barba Azul. Igor Stravinski, al que entrevisté en Madrid, El diluvio universal, Franco fusiló a Grimau, riéndose del Papa que pidió su indulto. Claro que para el dictador español, Pablo VI era un rojo que hacía de Papa.A Mandela le condenaban a cadena perpetua. Le Corbusier escalaba las puertas del cielo y Mao ponía en marcha la Revolución Cultural.Yo vivía días de amor y rosas, luna de miel en la guerra de Vietnam, y luego largo exilio en Hong Kong por el pecado de haber escrito un artículo, La Monarquía de todos, que encrespó al dictador.

Their Satanic Majesties Request eran el rayo que no cesa y se enfrentaron a los Beatles. Rollin' Stones Blues fue la canción de Muddy Waters que inspiró el nombre de los balas perdidas.Se impuso el machismo electrizante de los Stones, el rock'n' roll de grueso calibre, al fondo el blues, lejos aún los sonidos brit pop, con Mick Jagger descoyuntado, Keith Richard entre guitarras, todavía Chuck Berry en su aliento, y un Brian Jones que se estremecía con la psicodelia y terminaría muerto en su piscina. Volaban ya los pájaros de Hitchcock. Martin Luther King luchaba contra el racismo. Leíamos Rayuela. La muerte de Nehru ensombrecía a la india y Ngo Dinh Diem, al que entrevisté en Saigón en junio del 63, caía asesinado unos meses más tarde y abría la guerra de Vietnam.

Y ahora, cuatro largas décadas después, los Killers, que están desbancando a U2, prorrogan el fenómeno social de los Stones y los Beatles. Hot Fuss, Sam's Town, Sawdust y Day and Age son los álbumes del fulgor que no cesa. Por eso el mundo madrileño in se instaló en pleno en el Palacio de los Deportes. Un bosque de manos alzadas acompañaron las canciones de los Killers y se hicieron paroxismo al final cuando el grupo rugió con Read my mind, con When you were young. La juventud electrizada lo desbordó todo mientras los señores antiguos, los carrozas disfrazados de chaqueta, e incluso de corbata, los muy cutres, contemplábamos atónitos el esplendor del incendio."

El primer que em va passar pel cap després de llegir-lo és que aquest venerable periodista i membre de la Real Academia Española s'havia pres un tripi.

No se m'acudeix cap altre qualificatiu a aquest article que el de LISÈRGIC.

Mein Gott, Luis María, deixa l'LSD!!!

Salut i bon cap de setmana!!

Pic: Luis Maria, a l'esquerra, tirant-li els trastos a l'ex-primera dama i dona amb l'estómac més reforçat de la història dels estómacs reforçats.

Barcelona, la millor botiga del món

Llegeixo fa uns quants dissabtes una entrevista a l'escriptor francès Mathias Enard, que viu a Barcelona des de l'any 2000, i a una de les preguntes respon:

Preguntador, p , pregunta: En esa Europa, Barcelona recibe un bofetón: una ciudad falsa, "como una vieja puta con peluca morada".

Contestador, c, contesta: El turismo la ha convertido en una caricatura de sí misma; se trata de ser más Barcelona que ella misma, con más diseño, más glamour... Y eso le pasa porque se ha convertido en un producto que, como tal, debe venderse; el último ejemplo es la plaza dedicada a Vázquez Montalbán en el Raval, con un hotel de lujo en medio. Eso ocurre por la pérdida de la memoria, signo de los tiempos.

No puc estar-hi més d'acord. A la nostra Barcelona l'han convertit en un producte, una marca, la millor botiga del món! Som la ciutat més fashion d'Europa, tothom diu meravelles, tothom hi vol venir, i els que hi vivim, què diem? Prou de monocultiu pijo-alternatiu-bornístic. La primera víctima fou el barri del Born, després la taca es va estendre al Barri Gòtic i ara van a pel Raval.

No estic dient que no s'hagin de dignificar els barris més degradats, sinó que no es passi d'un extrem a un altre, de no poder entrar a segons quins llocs sense escolta policial a que ara tampoc hi entris per por a que et cobrin tres euros per una cervesa. Sembla com si no existís el terme mig.

Per exemple el que em va posar fa un temps un persona que vivia de tota la vida al Born, al bar on anava a prendre el cafe o una cervesa ja no hi podia anar ja que l'havien reformat com a fashion-bar-bornístic i els preus eren prohibitius (de fet et regalaven la creu on et clavaven a l'hora de pagar, se la lleva puesta o se la envuelvo?).

No sé de qui serà culpa, del turisme desaforat i les companyies aèries de baix cost, dels ineptes dels alcaldes que hem tingut i seguim tenint (tot i que dubto que canviant d'alcalde la cosa millori), dels Jocs Olímpics del 92 o de Madrid (com que sempre té la culpa de tot, doncs ho poso).