Demoliciones De España

Fa anys que segueixo a Ramón de España (o Ramón de La Resta de l'Estat, com dirien a TV3) a través dels seus articles en els diferents diaris on ha escrit. Fa anys i panys tenia una columna a El País, crec que només en l'edició catalana, titulada "Días extraños" i també de tant en tant entrevistava a alguna persona relacionada amb el món de la cultura. En una d'aquestes entrevistes explicava Gay Mercader, crec, capitost de la promotora Dr. Music, sinó recordo malament, que Bono, tant amant de la croada contra la pobresa, s'embutxacava el 96% de la recaptació i que a ells, la promotora, els deixava tiessos. Va ser a partir d'aleshores que vaig començar a fixar-me en el comportament del suposat-cantant-de-les-ulleres-de-colors.

Ara Ramón de España escriu una columna a El Periódico cada dilluns i ahir carregava contundentment contra el-hidalgo-de-los-pobres, aquí. Quina alegria em vaig emportar!!! No estic sol!!!

He decidit però que ja no tornaré a parlar ni de Bono ni d'U2 ja que em temo que la meva obsessió comença a ser patològica i no vull acabar al psiquiatra.

Salut

Pic: Ramón de España demolint a Bono. Daaale Ramón!!!

Deixo el vídeo de Muchachada Nui, Celeeeeeeebritiiiiis ahivá que chorrazo dedicat a Bono, que bo!! L'he vist mil vegades i cada cop ric més!

L'últim cop, ho juro.

No m'ho crec ni jo.

Però ho intentaré.

Ho prometo.

Prometo.

No prometo res.

Res.

A horse! a horse! my kingdom for a horse!

CATESBY: Rescue, my Lord of Norfolk, rescue, rescue! The king enacts more wonders than a man, Daring an opposite to every danger: His horse is slain, and all on foot he fights, Seeking for Richmond in the throat of death. Rescue, fair lord, or else the day is lost!

KING RICHARD III: A horse! a horse! my kingdom for a horse!

CATESBY: Withdraw, my lord; I'll help you to a horse.

William Shakespeare, Richard III

L'altre dia, entre les parades de Verdaguer i Hospital de Sant Pau, anant cap a la Nau Ivanow (al costat més o menys de Fort Apache) a veure Ricard II li vaig preguntar a na B. si en aquesta obra sortia la frase que dóna títol a l'entrada d'avui. No m'ho va saber dir.

Doncs bé, avui he fet una cerca a San Google i ja ho he trobat, és de Ricard III. Ja podré dormir tranquil.

No puc estar-me d'explicar una anècdota. Quan Kenneth Branagh va estrenar Henry V als EEUU, explicava l'home que se li havien apropat vàries persones a preguntar-li on podien trobar les altres quatre parts de Henry V, que al seu videoclub no les havien trobat!!! Sí home, sí, Henry I The Beginning, Henry II Reloaded, Henry III Revolutions i Henry IV Returns!!! Me l'imagino a casa seva plorant del riure encara o plorant directament, per no parlar de Shakespeare que es deu estar removent a la seva tomba o intentant sortir d'ella, a lo Kill Bill II, per anar als USA i carregar-se a algun d'aquests americans incultes.

Salut

Pic: El cavall Barbaro, guanyador del Derby de Kentucky de 2006 per sis cossos i mig, muntat pel jockey peruà Edgar Prado. Foto de Dave Black.

Integrals i història

Aniré per parts com les integrals.

L'home de la foto, Tsumotu Yamaguchi (tindrà algun parentiu amb la senyoreta Yamaguchi de la mítica sèrie de dibuixos animats "El Doctor Slump"???), 93 anys el contemplen, va sobreviure, segons certifica el govern japonès, a les dues bombes atòmiques llençades sobre Hiroshima i Nagasaki. El dia 6 d'agost de 1945 es trobava a Hiroshima en viatge de negocis quan li va caure a sobre la primera bomba. Tres dies després va tornar a casa seva, a Nagasaki, quan van llençar la segona. No sé què pensar, si és l'home més gafe del món o el que ha tingut més sort. Em decanto per la segona.

Ahir en 54 minuts es van vendre les 90.000 entrades (1667 per minut) pel concert de juny dels U2. Diuen que és un rècord de rapidesa de venda d'entrades. A mi el que em sembla de rècord és que U2, que fa vint anys que s'arrosseguen, venguin encara alguna entrada o pitjor encara, que venguin algun disc!!! Bono jubila't.

In another order of things, ahir vaig estar de cangur del meu nebot, crec que no és humà i té incorporada una pila atòmica que li dóna energia il·limitada. No me siento las piernas!

Salut

Nota pedàntico-històrica: "Little Boy" és el nom amb que van batejar la primera de les bombes atòmiques que va explotar a Hiroshima el 6 d'agost de 1945. La segona es deia "Fat Man" i va explotar sobre Nagasaki el 9 d'agost de 1945.

Ambdues bombes van ser llançades des de dos bombarders B-29, el d'Hiroshima es deia "Enola Gay" (...las violentas alas, de un pájaro sangriento, cubrieron la mañana para siempre, nuestras entrañas son de muerte...) i el de Nagasaki "Bockscar". El comandant de l'"Enola Gay" aquell dia, el coronel Paul Warfield (sí, sí, Warfield, estic flipant) Tibbets Jr., anys després va declarar que si es donessin les mateixes circumstàncies ho tornaria a fer. En canvi, el seu copilot aquell dia, el capità Robert A. Lewis, va deixar escrit en l'informe oficial la frase: "My God, what have we done!". Com a curiositat dir que el tinent Jacob Beser, especialista de radar, va volar en els dos avions.

A Hiroshima van morir 140.000 persones i 80.000 a Nagasaki, sense comptar les que van morir després per causa de la radiació, cremades etc...

El 31 de març de 2008 el govern japonès va certificar que encara vivien 243.692 supervivents dels dos bombardeigs que en japonès reben el nom d'hibakusha.

Tota aquesta informació ha estat extreta de la wikipedia, visca la wikipedia! My kingdom for the wikipedia!

Istoria de Hespaña

Feia dies que notava una commoció en el continu espai-temps, un nou forat negre creat?, una explosió de raigs Gamma?, raigs-C brillant en la foscor prop de la porta de Tannhäuser?.

Feia dies que també percebia una pertorbació a la Força.

Feia dies que dormia malament.

Avui he sabut el perquè.

Després de batre el rècord del món en la distància casameva-FNAC-casameva, amb els peus en carn viva (de l'emoció m'he oblidat de posar-me sabates), amb el cor a punt de dir prou i els músculs trinxats, tinc a les meves mans* el llibre "Historia de España: de los primeros pobladores a los Reyes Católicos", dels dos grans historiadors i fars de la comunicació i el periodisme imparcial, Fedeguico Jiménez Losantos i Césag Vidal.

M'he assabentat també que durant la seva presentació va actuar de madrina la gran humorista Esperanza Aguirre y Gil de Biedma (càspita, com el gran poeta!!!).

I també he vist un vídeo de la presentació a Libertad Digital Televisión (sí, sí, quan un té molt temps lliure sovint cau en la temptació de la pornografia a internet...). Durant aquesta, J-Lo (no Jennifer López sinó Jiménez Losantos) aprofitant l'avinentesa carregava contra ZP (qué raro, Michael nunca toma dos cafés fuera de casa), la LOGSE i la LOU i per descomptat treia el tema de l'11-M. Tot seguit La Lideresa convidava als immigrants (no tenen prou pena ja) a comprar aquest "llibre", a qui va especialment recomanat (si em llegeix algú que no sigui d'aquí, NO HO FEU).

Que la Conferència Episcopal ens agafi confessats!

Salut

PD: Espero amb fruïció la segona part "Historia de España: de los Reyes Católicos a Rompespañas Zapatrilero". Uf, que em toco....

* No us penseu que me l'he comprat, és una manera de parlar, abans em gasto els 21 leuros que val en comprar-me l'As o el Marca 21 dies seguits.

Spelling Bee

Ahir per la nit vaig veure un interessant documental a BTV titulat "Spellbound". I de què anava? Doncs del concurs nacional de lletrejar paraules dels EEUU, guerdon: gi-yu-i-aar-di-i-ou-en. Una frikada de primera divisió. Com diria l'Obèlix: estan bojos aquests americans!

Tot i la frikada el documental estava prou bé, de fet el vaig enganxar començat i no vaig poder deixar de veure'l fins al final, va acabar a les 12:30, i el que és pitjor, vaig patir com un condemnant amb els nens que seguia el documental quan els hi tocava lletrejar paraules impossibles. Aiquedesufrí!!! Ei-ai-quiu-yu-i-di-i-es-yu-ef-ar-ai.

El millor però del documental eren els pares de les criatures, hi havia de tot, però la majoria estaven entregadíssims a la causa dels seus fills, entrenant-los com si fossin atletes d'elit (n'hi havia que es passaven fins a 8 hores dient-los paraules!!!) i renunciant a tot tipus de vida social. Això sí, quan el seus nens anaven sent eliminats reaccionaven bé, com a mínim davant la càmera, i no es veia cap escena desagradable tipus "you are a fu***ng loser". El que no sé és què passava quan arribaven a casa, potser els lligaven a un potro medieval de tortura i els tenien a pa i aigua dos mesos!

El documental també aprofitava per fer un petit estudi sociològic seguint a vuit nens de diferent extracció social, des de la típica nena d'una barriada txunga de Washington DC, un nen d'un poble perdut de Missouri, una nena de pares mexicans que havien entrat il·legalment als USA feia vint anys, fins a un nen de pares indis fets a sí mateixos de molta pasta d'un poblet pijo de Califòrnia.

Al final guanyava una de les nenes que seguia el documental, Nupur Lala, de Florida, i guanyava amb la paraula logorrhea: el-ou-gi-ou-aar-aar-heich-i-ei. Vaja tela!!!

Aquí deixo la pàgina web del concurs i no puc estar-me de deixar algunes de les paraules amb les quals diferents nens/nenes van guanyar el concurs: serrefine, ursprache, appoggiatura, autochthonous, pococurante, prospicience etc, etc...

A la foto Evan O'Dorney, campió del 2007 amb el palabro "serrefine", que són uns petits fòrceps que s'usen per subjectar artèries. Sí, sí, Obèlix, tens tota la raó, estan bojos aquests americans.

Salut, essa-a-ela-u-te!!

Paco Jones

Uf, ahir vaig veure "Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal", uf, uf, i uf.

Qui no l'hagi vist que no continuï llegint. Ja ho diu el refrany: quien avisa, Dios le ayuda.

No sabria com qualificar-la, lamentable?, patètica?, "caduca y trasnochada"?, oblidable?, indigna?, paupèrrima?, innecessària? o potser, i aquest és l'adjectiu més dur que utilitzaré, avorrida? Tots aquests adjectius crec que valen.

D'entrada l'argument és lamentable i més trillat que un dominó de bar de poble. Que si els extraterrestres tenen connexió amb les més grans civilitzacions de l'antiguitat dóna per algun programa de l'Iker Jiménez o del lamentable JJ Benítez, té un passi, però per una pel·lícula d'Indiana Jones és d'una falta d'originalitat imperdonable.

Els dolents, en aquest cas russos, són de tebeo (estúpids i carn de canó) i no s'aguanten per enlloc. Quina llàstima veure una bona actriu com Cate Blanchett disfressada amb una perruca negra horripilant i posant accent rus al seu anglès de Cambridge (no podrien haver triat una actriu russa?). Per no parlar de l'espasa que maneja com si fos un torero!!!

A Harrison Ford no me l'he cregut gens com a intrèpid caçador de tresors (arqueòleg?, no em feu riure!!! I a sobre dóna classes d'arqueologia a la universitat!!!). Potser perquè ha passat molt de temps des de la tercera entrega i l'he vist en moltes pelis o potser perquè està vell i el seu personatge ja no és creïble. Pel que fa a la resta d'actors, John Hurt, un altre bon actor anglès, es passa mitja peli fent de boig i queda totalment desaprofitat. La que fa de Marion, no recordo el nom, passa per allà, condueix intrèpidament un cotxe i ja no té cap química amb Harrison Ford. Una llàstima. I Shia LeBeouf? Té un bon tupé (qui el pillés), condueix, com sa mare a la peli, intrèpidament, una moto, i protagonitza amb Cate Blanchett la millor escena de la pinícula, la persecució a la selva i el duel d'espases.

Tampoc no està mal els dos homenatges que fan (potser n'hi ha més), un a Marlon Brando, quan apareix per primer cop Shia LeBeouf en moto, i un altre a Tarzan també protagonitzat pel senyor LeBeouf, que molt em temo, si el pessetero senyor Lucas no té escrúpols, serà el substitut d'Indiana Jones en properes entregues.

En resum, tot molt pobre i previsible, i el pitjor de tot, AVORRIDA.

No me'n puc estar de fer un comentari masclista i rebaixar el nivell de l'entrada, tranquil·les noies que al final es casen! XD XD

I'm sorry.

Ah, missatge pel senyor George Lucas, si té algun hobby, macramé, tocar la guitarra, cultivar bonsais o estudiar idiomes, si li plau, dediqui's a ells i no torni a posar les seves mans sobre una altra pel·lícula. Moltes gràcies.

Su Excelencia don Andrés Iniesta Luján

Ni Eto'o (pren-te un valium, rei), ni Mess, ni Henry (jajajajaja, pren una mica de ferro i xuta més fort), INIESTA!!!

Va ser tornar ell a la titularitat dissabte passat i vam tornar a arrasar al rival (en joc i en ocasions però no en gols). Com es nota quan juga (que ens ho diguin sinó a la final de Saint Dennis, qui se'n recorda ja de Van Bommel?), no només perquè és un gran jugador sinó perquè allibera a Xavi, i un equip amb Xavi i Iniesta a la sala de màquines no pot jugar malament mai, que l'hi (toma pronom feble!!) diguin sinó a la seleçao espanyola!

Ja tenia raó Guardiola quan va dir fa uns quants anys que aquell noi els jubilaria, a ell i a Xavi. Va pel camí.

Salut

PD: Que tonto sembla el Villar, però que llargs té els tentacles... juas juas juas.

Verda Irlanda (VIII): Belfast (V)

Avui continuaré amb una història de cementiris, exactament amb la del cementiri de Milltown. De fet és la continuació d'una sèrie d'entrades que vaig dedicar a les meves darreres vacances a Irlanda al meu ja difunt fotolog (I, II, III, IV, V, VI i VII, si les voleu llegir bé, i sinó també, però us perdreu la polèmica que van crear les dedicades a Belfast, una petita polèmica però polèmica al cap i a la fi).

De fet no és la història del cementiri sinó d'una part ja que allà hi està enterrat des de soldats de la I i II Guerra Mundial, irlandesos que van lluitar amb la República a la Guerra Civil ("No pasarán") fins a insignes membres de l'IRA passant per gent normal.

Després de patejar-nos tot Falls Road vam arribar finalment al Milltown Cemetery. I perquè? Doncs perquè des de que tenia 13 anys (ho acabo de descobrir ara) estava obsessionat (la paraula potser és un mica forta) amb unes imatges que havia vist per la TV on es veia un individu disparant i tirant granades a una multitud en un cementiri quan enterraven a tres persones. M'estic adelantant als esdeveniments, anem al principi.

El 6 de març de 1988 a Gibraltar un escamot del SAS (Special Air Service, les forces especials de l'exèrcit britànic) van abatre/executar/liquidar a tres membres de l'IRA (Daniel McCann, Séan Savage i Mairéad Farrell). He posat executar/liquidar perquè després es va saber que a dos d'ells els van rematar quan estaven a terra ferits i que no anaven armats. També cal dir que aquests tres individus tenien preparats 64 kilos d'explosius per atemptar a Gibraltar contra la banda de música de l'exèrcit britànic.

El 16 de març anaven a ser enterrats al cementiri de Milltown quan un individu, Michael Stone, unionista pro-britànic, va irrompre a trets al funeral matant tres persones i ferint-ne seixanta més. Quan es va quedar sense munició va sortir per potes però la turba el va enganxar i el van fotre a un maleter d'un cotxe per portar-lo a l'IRA i liquidar-lo. Per sort seva, la policia de l'Ulster va interceptar el cotxe, el van detenir i més tard jutjar i condemnar a cadena perètua.

Però la cosa no acaba aquí. Durant el funeral d'un dels morts al cementiri de Milltown (Kevin Brady, també membre de l'IRA), dos caporals de l'exèrcit britànic (David Howes i Derek Wood), per error, van ficar-se al mig del funeral i van ser linxats i rematats d'un tret.

Ja per acabar explicar que Michael Stone va ser amnistiat el 2000 pels acords de pau de Divendres Sant però que actualment torna a estar a la garjola condemnat a 16 anys de presó per intentar assassinar a Gerry Adams i Martin McGuinness, membres del Sinn Féin i que governen en coalició amb els Unionistes, enemics mortals uns anys enrera. Ironies de la història.

Uf, prou morts, demà una entrada més lleugera i frívola.

Per acabar dir que els cementiris irlandesos són fantàstics, comparats amb els nostres, cadascú a la seva parcel·la, gespa verda i sol (molt de tant en tant). Quan em mori que m'enterrin a un cementiri irlandès XD XD!!!

Salut

Foto: Milltown Cemetery. Feta per un servidor.

El perquè de tot plegat

Avui procedeixo a la inauguració del meu humil blog.

Jo: A ver Majestad, proceda a inaugurar mi blog si fuere tan amable.

Rei: Mecánico, mecánico, donde están las tijeras para cortar la cinta??!!!????!!!!

Jo: Ay, Majestad, usted siempre tan campechano!! Aquí las tiene, que con los dientes no quedaría muy borbónico, perdón, católico.

Rei: Doy por inaugurado este humilde y campechano blog.

Jo: Muchas gracias Majestad por hacerme este honor. Póngame a los pies de Su Señora.

Ja el tenim inaugurat. Eeeeeeesto, perdón Majestad, esta puerta es la del servicio de señoras, la de la salida está al fondo a la derecha.

Rei: Jo, jo, jo, a veces mi campechanitud me pierde.

En fi, coses de la reialesa.

Perquè murzq-arakao? Murzuq (مرزق en àrab) és un mar d'arena situat al sud de Líbia (ليبيا e àrab) que vaig visitar el novembre de 2005 i és un lloc meravellós. Arakao és el nom que rep el cràter d'un volcà apagat que es troba a Níger a les portes del Teneré i pel que he vist també és un lloc meravellós. El cràter fa deu kilòmetres de diàmetre i s'obre, per la part oriental, al Teneré que s'hi introdueix i forma unes dunes espectaculars. És un futur objectiu de viatge.

Perquè "The world is a vampire"? És la primera frase de la cançó "Bullet with butterfly wings" dels Smashing Pumpkins. Com que m'agrada, doncs a titular el blog!

Perquè "No temo res. No espero res. Sóc lliure"? És l'epitafi que hi ha a la tomba de l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, autor de "Zorba el griego". No he llegit res d'ell però la frase en qüestió la trobo genial.

I la foto del Goku? Doncs perquè sí, mítics dibuixos animats de joventut.

Salut!